per Marta Domingo

Darrera

A Bodes em convides

Quan decideixes anar a veure un espectacle de La Cubana estàs decidint, de fet, que marques la creueta d’acceptació de condicions d’ús. Una lletra petita que diu que tu ets part de l’espectacle; que no vas a veure una obra convencional que passa dalt l’escenari, sinó que la història es pot produir en qualsevol lloc.  Recordo a “Cómeme el Coco Negro” que a l’entrada te’n trobaves uns que deien que s’havia suspès la funció. Com dic, no pots saber quan comença el seu espectacle.

La darrera experiència amb aquesta companyia ha estat “Campanades de boda”. Un casament és d’aquells esdeveniments més replets de típics i tòpics; i si els portes a l’estil tresineru de La Cubana, doncs ja saps que el resultat serà de bo en amunt. Amb aquesta gent sempre estàs expectant del que passarà, quasi com si fos un espectacle de màgia. Sorpreses, aquest cop, quan de sobte apareixen molts homenets amb rams inmensos de flors guarnint tot el teatre: platea, balcons, escenari… i quan decideixen que els catalans som massa sossos de vestimenta i ens encaixen pameles, barrets i diademes als caps de tots els espectadors. Tampoc no hi podia faltar la figura del fotògraf per inmortalitzar-nos a tots amb les flors al cap. A més a més, aquest cop no pagues la foto sinó que te la pengen gratuitament al web. Ben bé que només hi va faltar el càtering!

Haig de dir, però, que per ser Cubana m’hi van faltar plomes, vestits exhuberants, negres i transvestits. Però bé, no és pas que hi faltés color, ans el contrari. Amb tanta pamela, flors per aquí – flors per allà, era un casament de debò. La única diferència respecte als casaments que estem acostumats a veure és que era per vídeo-conferència, ja que es casen una noia catalana des d’aquí amb un noi indi des d’allà. El mètode: més actual impossible. I els indis… una altra cosa no ho sé, però a diversió col·lectiva ballant el Bollywood aquest que fan, poques cultures els guanyen. Així que vam acabar tot el teatre dempeus ballant i rient, molt millor que una sessió de risoteràpia!

En resum, doncs, una Cubana actual i modernitzada però que manté la seva identitat encara en estat pur; i, amb aquest espectacle, l’encerten de ple perquè un casament, en el fons, no deixa de ser la gran funció de la teva vida amb molts figurants.

_m_

Anuncis

Desfibril·lant les hores de sol

Quan treballes a un teatre veus passar per davant teu a tot un abecedari sencer. Des dels actors que viuen en un núvol de divinitat i egocentrisme desmesurat, fins als faràndols més purs de cos i ànima que, després de mes i mig de funció en aquella sala, et vénen nostàlgics i et diuen que els fa pena marxar perquè s’han sentit molt ben acollits.  Els primers pràcticament t’ignoren. S’obliden que un teatre és un engranatge que gira gràcies a totes les peces, i que si una d’elles no funcionés, per molt que no surti en escena,  tot això seria un mecanisme aturat. Per sort, els segons sí que en són conscients, i n’hi ha que fins i tot et dónen les gràcies cada cop que et vénen a fer una consulta, o que el seu últim dia et regalen un dau, perquè es veu que porten sort. L’educació i l’harmonia són elements que haurien de coexistir més entre els éssers humans. Us engresco a fer-ho participatiu.

La darrera obra que he vist i disfrutat, “Días Estupendos” a la Villarroel, era un conjunt d’esquetxos de diferents històries. Segons la sinopsi, el nexe en comú entre totes elles és que feien referència als dies d’estiu. Jo no aniria tan enllà, ja que tampoc denotaven un esperit Georgie Dann molt marcat, però el que sí contenia cada una de les escenes era un clar missatge sobre diferents etapes i reflexions de la vida. Sé que faig tard en recomanar-vos-la perquè ja no la fan a Barcelona, però tenia un mar de missatges ocults que encara a dia d’avui recordant-ne les escenes vaig desxifrant. Una de les peces claus d’aquesta obra era un monòleg que feia una mare a la seva filla, encara dins del seu ventre. Li donava un conjunt de consells i explicacions sobre què hi tenim aquí, amb què ens toca viure, i què hem de valorar i què no. Jo em quedo i vull compartir una frase que deia: “Los peces no sirven para nada, pero sin embargo tener peces en casa es agradable. Hay muchas cosas que no sirven para nada pero son agradables. Debes aprender a valorarlas y a no despreciarlas.” Des d’aleshores que cada dia li vaig donant voltes al tema de comprar-me peixos el dia que pugui prendre decisions sobre amb qui convisc i qui no. Aquesta i d’altres frases d’aquell monòleg com “Todos los caminos llevan a la muerte. Si un día te equivocas y alguien te lo reprocha, tú diles que todos los caminos llevan a la muerte. Cuando dices eso la gente se queda callada sin saber qué decir.” Hi ha coses aparentment negres però certes al capdavall. Crec que un dia d’aquests ocuparé uns quants dels meus minuts buscant el text d’aquell monòleg, per si de cas algun dia oblido alguna d’aquestes sàvies frases que feien pensar. És important seguir pensant sempre.

Amb el record mantenim vives les coses, i ens mantenim vius nosaltres. Ja que si no ho fem així, malament rai; perquè vida, el que s’en diu vida, a ple mes d’agost, no hi ha en un teatre.

_m_

Madame Melville, enchantée

La vida sempre giravolta quan menys t’ho esperes. I així ho va fer poc després de la meva última entrada en aquest blog, en què afirmava ser més constant en aquest petit racó faràndul. El meu actual horari laboral no em permet de veure gaire teatre, i amb això em justifico per no tenir noves sensacions a explicar aquí gaire sovint. Ahir, però, vaig tenir la inmensa sort de poder arribar a veure “Madame Melville”, al Teatre Borràs. Després de veure’n el resultat, no puc fer altra cosa que sentir-me afortunada d’haver-la pogut veure.

És una obra inspirada al París dels anys 60… sempre em captiven les històries franceses. Ja sigui una pel·lícula, una obra de teatre, o la fantàstica música d’Edith Piaf, Moustaki, Reggiani o Jacques Brel que m’encisa d’allò més, la qual no podia faltar en aquesta obra.

S’ha de dir que el text en sí no és res de l’altre món: una història en busca d’una llibertat revolucionària com se n’han pogut escriure tantes altres; però està interpretada amb una màgia excepcional. Un Àngel Llàtzer, qui personalment no m’entra amb gaire bons ulls, he de dir que té un talent especial a l’hora de dirigir obres, i aquest darrer és un altre èxit que ja pot ben sumar a la seva llista.

Anar a veure una obra on hi surt Clara Segura ja és èxit assegurat. Tot i que en alguna frase em recordés a altres personatges que ha fet, però completament normal amb la carrera que porta i la diversitat de papers que ha fet. El que està clar és que és una actriu de cap a peus. Ara bé, la grata sorpresa va ser: Carlos Cuevas, descobrir que aquell Biel nen de Ventdelplà, el qual tampoc no hi destacava més que el típic paper de nen més aviat fàcil de fer, oh la là! El nen se’ns ha fet gran i, voilà, de quina manera! Desconec si ha encarrilat la seva carrera cap a la dansa, però el seu cos esbelt ben bé ho sembla, i una actuació que transmetia entre línies que aquest és el primer projecte important de molts que tindrà al llarg de la seva carrera. Una jove promesa que tot just floreix, i és un plaer descobrir-lo en el seu creixement. Com a tercer element tenim a Montse Vellvehí , un personatge que cau en gràcia per la comicitat del seu paper, menys important que la resta però també una petita perla que segur que és agraïda de representar.

Ahir, mentre mirava aquesta obra, no existia res més en aquesta vida que l’encant que em proporcionava l’obra. Una obra que em va mantenir amb un somriure durant tota la funció. Un somriure inconscient i agradable que no podia evitar, així com tampoc vaig poder evitar d’aixecar-me als aplaudiments finals, ja que el treball d’aquests tres (4) actors ben bé s’ho mereixia. És en dies com aquests que et reafirmes el perquè t’apassiona tant el món del teatre, les sensacions d’una història fictícia que la sents tan real i tan teva com fossis tu l’actor/actriu que la representa.

_m_

“Copenhaguen”, aquest cop sense Sirenita

Anar un dia d’aquests a la Sala Petita del TNC vol dir viatjar a la Dinamarca de la 2a Guerra Mundial. Allà hi trobem Niels Bohr (Lluís Marco) i Werner Helsenberg (Pere Arquillué), un científic alemany i un físic danès amb visions força diferents sobre la teoria quàntica, la de la relativitat, la difusió o la teoria de la complementarietat. En aquestes discussions els acompanya permanentment la dona de Bohr, Margrethe (Rosa Renom), qui comença amb el típic posat de “dona gerro” però acaba sent una peça clau per al desenllaç d’aquesta història.

És una obra que s’ha de recomanar, de cap, a tots aquells físics, científics o professorat del món de ciències en general. Ells sabran apreciar moltes coses que la resta de població ignorem en gran escala. Amb això estic confessant que, per als no químics/físics/científics, el text es fa bastant dens, donat que allarguen discussions de fins a 5 minuts sobre diferents tipus d’uranis i plutonis. No hem de desmerèixer, però, l’excel·lent treball per part dels actors d’aconseguir transmetre amb tal seguretat un text tan feixuc. És curiós com d’un mateix autor (Michael Frayn) en puguin sortir obres tan diferents com “Pel davant i pel darrere”, totalment comèdia, a “Copenhaguen”, que és del tot científic.

Durant els 150 minuts que va durar l’obra em vaig anar impregnant d’aquella passió que hi posaven al discutir de les diverses teories. Sempre m’ha agradat veure que la gent té passió i il·lusió per les coses; i ells ben bé que la transmetien, com si no fossin actors i fossin realment aquells físics confrontats per guanyar el premi Nobel. Possiblement em van fer venir ganes de no agafar mai més un llibre de física, però vaig disfrutar extrapolant tot allò que discutien a altres factors de la vida. Cada un defensava el seu parer amb tanta convicció! I ens trobem que a la vida també hi ha tantes versions de les coses, i cada una d’elles pot arribar a ser tan verídica com l’altre que és totalment contrària. D’aquí neix la filosofia, sabent que mai en trobarem una de 100% certa.

L’escenografia és aparentment senzilla, tot i que als actors els sigui dificultosa en algun moment: un terra pla de fusta d’on, mitjançant mecanismes manuals que han d’accionar els propis actors, se’n despleguen taules i cadires. Un parell de cops els vaig veure a punt d’enganxar-s’hi els dits, esperem que no els arribi a passar en cap funció.

Com a conclusió d’aquesta obra, diríem que és un joc de passions amb petits tocs d’humor programats al més estil monologuista endinsats en una temàtica feixuga. Un resultat que de ben segur seria més satisfactori si s’adaptés el text a una durada més reduïda. Però que el duel de veus magnífiques de Ll. Marco vs. P. Arquillué hi juguen a favor, i ben bé és difícil decidir amb quina et quedes.

_m_

Dia 1

Ha passat força temps d’ençà que vaig decidir donar vida a aquest blog, i el cert és que vida, el que se’n diu vida, no és precisament el que ha tingut. Us preguntareu – si és que hi ha algú a l’altra banda de la pantalla – si és que la Marta ha deixat d’anar al teatre. El fet verídic és que no; l’afició ha sigut allà al peu del canó, però senzillament no he trobat el moment per dirigir unes paraules. Suposo que hi tenia massa espectatives posades, i m’era fàcil pensar que qualsevol cosa que pogués escriure no seria prou bo com per publicar-ho aquí. Sembla ser que hem d’aprendre a no esperar res de la vida; i que allò que vingui, vindrà. Aquest hauria de ser un argument per atrevir-me a dir-hi la meva d’ara endavant.

Podríem associar la manca de dedicació prevista a aquest blog amb una falta de temps, però possiblement sigui mentida. És cert que fem moltes coses en aquesta vida, però també és cert que ens en deixem moltes per fer. Jo sóc del parer que: si vols fer una cosa, la pots fer. Voler és poder. Tot i que no sempre.

Arriba un dia en què ens adonem que allò que li vam donar tanta importància realment no en tenia tanta. Això em fa pensar que pot arribar un dia en què pensi que aquest blog no tingui sentit. Esclar que si haguéssim de donar sentit a tots els nostres actes, crec que ja hauríem mort d’avorriment.

_m_

Marquesos i Marqueses

Ni espectacular ni mediocre, “La Marquesa de O” és una obra amb cara i ulls digna d’haver voltat per tota la Península i acabar passant per Catalunya.

L’actor català Josep Linuesa torna a posar els peus a casa seva per defensar el seu paper com a Comte. Amaia Salamanca amplia el seu currículum obrint-se portes al món del teatre, havent fet només fins ara cinema i televisió; i s’ha de dir que no se li nota el debut. Ells dos, junt als ja veterans Juan José Otegui i Tina Sáinz, dónen forma a aquest conte romàntic ambientat en una ciutat del nord d’Itàlia en temps de guerra.


El vestuari d’època, uns alts finestrals i una vaixella a prova de fusells, ens situen enmig de les guerres napoleòniques mentre la ciutat és atacada per les tropes russes per explicar-nos com la filla del Governador, la vídua Marquesa de O, fa mans i mànigues per trobar el pare del seu futur fill; el qual no recorda haver concebut.

La incertesa del moment i el poc suport patern, degut a l’escàndol que aquesta situació podia comportar, porten a la jove i la bella Marquesa a una confrontació interna de sentiments que només el temps sabrà posar a lloc.

_m_

Dia 0

Amb aquestes paraules enceto aquest blog destinat, en un principi, a parlar de teatre.

Esclar que tampoc us voldria enganyar; és del tot imprevisible saber amb certesa de què es parlarà aquí. Un dia us parlaré de teatre, l’altre de cinema, publicitat, música, i qui sap si apareixerà alguna història curiosa o si us explicaré somnis estranys que hagi tingut. La vida és un canvi constant, així que no us sorprengui si el dia de demà aquest espai es converteix en un racó de receptes culinàries.

Estem a inici de temporada; així que quin millor moment per donar peu a aquest blog? D’ara en endavant poden sortir coses molt bones a les grans sales d’aquest petit país. Desitjo gaudir-les i poder deixar-hi aquí una bona petja.

Que “visqui” el teatre!

_m_